En Sam va néixer l’any 2001 a Barcelona i abans de fer els dos anys ja s’havia traslladat a Sant Just on transcorre tota la seva història des d’aleshores.
Els seus pares són en Phil, de Londres, que va venir a Barcelona per un any degut a la seva feina (i se li està allargant una mica…) i l’Elvira, de Cervelló que igual té alguna cosa a veure amb les pròrrogues demanades per en Phil.
En Sam pateix una discapacitat en la parla i la psicomotricitat. Tot i que en l’àmbit fisiològic no presenta cap alteració. Li ha suposat una problemàtica que els seus pares han hagut de combatre amb tenacitat, constància, sacrifici i tot l’amor que us pugueu imaginar perquè pogués acabar fins i tot quart d’ESO en el seu any corresponent, amb la inestimable ajuda del director i psicopedagogs de l’escola Garbí i la dedicació de la seva mare, adaptant-li els continguts.
En Sam de petit no parlava i als quatre anys encara feia anar només monosíl·labs. A base de molta insistència va anar aprenent unes poques paraules, però m’expliquen que era molt frustrant, perquè quan aprenia una nova paraula, semblava que n’havia d’oblidar una altra.
Un estiu, quan tenia 5 o 6 anys, van decidir que havia d’aprendre a pedalar, ja que la mecànica del pedaleig no li acabava de sortir en un petit tricicle que tenia. Aprofitant la visita dels seus molts cosins d’Anglaterra es van anar tornant per ajudar-lo amb uns pedals que van instal·lar al menjador perquè agafés traça. Al cap d’unes 2 o 3 setmanes ja se’n va sortir i des d’aleshores la bici s’ha convertit en quelcom molt important per ell, perquè li dona un nivell d’autonomia i llibertat que no podria assolir de cap altra manera.
Amb dotze anys va entrar amb en Phil al Club Ciclista de Sant Joan Despí, que tenia un programa d’acompanyament pare-fill, això va ser una fita que ho va canviar tot. Ara, als vint-i-quatre anys d’en Sam, encara surten a pedalar els diumenges amb el club i fan rutes de trenta, quaranta o cinquanta kilòmetres. També ha après a esquiar gràcies a la tossuderia i insistència d’en Phil, que és una persona d’idees fixes i amb poca tendència a deixar les coses a mitges.
Vàrem conèixer en Sam fent de voluntari a En Bici Sense Edat, quan acompanyava les passejades amb la seva pròpia bicicleta i participant poc però interessant-se i estant pendent de tot, des de la seva manera de veure les coses. Malgrat la seva discapacitat, mai va fer cap moviment estrany ni va destorbar el funcionament de la passejada en cap cas, ni s’havia d’estar pendent d’ell ni feia patir. Suposo que va ser tot això el que va portar en Carles, l’organitzador d’EBSE Sant Just, a plantejar-se: per què no? Per què no li donem l’oportunitat i la formació per portar un tricicle?
Primer va començar a acompanyar les passejades amb el seu propi tricicle sense passatgers. En veure que feia exactament el que s’esperava que fes, molt aviat van començar a assignar-li usuaris i que jo sàpiga, fins a dia d’avui tot ha anat d’allò més bé. El dia que va arribar a Sant Just el tricicle Tàndem, on el voluntari va de costat amb l’usuari i té un funcionament força més delicat a l’hora de conduir, en Sam se’n va enamorar i no va parar fins que va aconseguir que en Carles li permetés fer la formació. Ara és un dels pilots oficials del tàndem i ho fa realment bé.
En Sam segueix el tricicle del davant sense cap problema, a un ritme adient, ni massa a prop ni massa lluny, pendent de tot. Hi ha un voluntari fix, que no s’arronsa a les pujades ni a les baixades, i com a bon anglès (com diu en Phil) tampoc amb la pluja. Fa que la resta de voluntaris ens sentim profundament i secretament orgullosos de les fites assolides per aquest nano, i tinguem ganes de coincidir amb ell els dimecres, el seu dia preferit de la setmana i sembla que el fet de poder ajudar li dona l’oportunitat de tornar l’ajut que ha rebut al llarg de la seva vida.