Llavors va començar a fer de perruquera a la plaça Campreciós, dins una habitació que els seus pares tenien entre la barberia del seu pare i la botiga de sabates, espardenyes, guants, mitjons i coses així de la mare. Més endavant va traslladar la perruqueria a la casa on vivia la seva àvia, al carrer Bonavista, i allí és on vam treballar juntes amb la mare durant molts anys; jo fins a l’any 2016, quan en tenia 70.
De petita m’agradava mirar a la mare i quan em preguntaven que volia ser de gran jo sempre deia: perruquera com la mare. Tot i ser molt aplicada i que la mare insistia que fes el Batxillerat, tenia por als exàmens, i vaig deixar el col·legi amb la bàsica feta, amb catorze anys. Després me’n vaig penedir, però ho portava a la sang. M’agradava tant que quan els dilluns la meva mare anava a Barcelona i jo podia estar sola, feia la permanent o tenyia cabells llargs que havia recollit a la perruqueria durant la setmana.
Els dilluns els barbers i les perruqueres feien festa perquè com que no hi havia viatjants, si necessitaven gènere havien d’arribar-se a Barcelona per comprar-ne. La mare s’afanyava per anar a Loreal, a l’Amol, a Enric Colomer o al carrer Jovellanos. Ho feia de pressa perquè després es comprava una pasta i anava a veure una pel·lícula. També comprava al quiosc de la plaça Universitat el Garbo i el Fotogramas per a la perruqueria i per a mi La Florita.
També recordo que acabada la guerra jo anava a buscar oli a la cooperativa, a Cal Pastor. M’agradava. I de molt petita a can Fosalva, al costat de la farmàcia, on tenien la màquina de ratllar formatge i m’hi esmunyia per rapinyar-ne algun trosset. La mare deia: Sr. Just li permet massa coses a la nena, i ell me’n tallava un tros i me’l donava.
Rosa, diria que tens unes quantes aficions més …
Sí, pel Barça molta afició. A casa ja n’hi havia molta … Un any, quan encara no sabia qui eren els Reis, em van portar un estoig de colors -semblava de pell de cocodril, però era de plàstic- i cadascú portava el nom d’un jugador del Barça. Es deien JOVICLUB.
I l’òpera. D’on et ve aquesta afició?
Doncs potser perquè el meu avi era barber i el dia del seu patró, sant Cosme i sant Damià, els sants metges que els hi diuen, anaven a dinar a la Barceloneta i se m’emportaven. A la tarda anàvem a la Zarzuela, al Romea. I perquè la meva àvia escoltava “sarsueles” per ràdio i li agradava cantar a la parròquia. De fet, l’avi Fosalva era cantant i sempre deia que l’àvia era la millor. I el meu pare cantava en el cor Pom de Flors. Per tots costats, la música!
Pensava que no podria anar mai al Liceu. Però un dia el Sr. Coll, director de l’Orfeó Enric Morera de l’Ateneu de Sant Just, ens va parlar d’una festa en quatre actes que s’hi feria i ens va oferir entrades. El Sr. Coll també era professor de música de les Escoles Pías del carrer Balmes i quan el Liceu necessitava nens o nenes hi anava amb els seus alumnes. Vaig córrer a casa per explicar-ho a la mare i vam anar-hi les dues. No teníem vestits adequats, però la modista, la Roser, ens va fer un abric a cada una i un vestit. Oh que m’ho vaig passar bé!
Després hi vam anar moltes vegades. Primer a dalt de tot, a peu dret. Posteriorment amb el meu nuvi que estudiava per ser cantant i anava amb els seus amics. Més endavant estalviava les propines per aconseguir bones entrades i l’abonament de temporada.
També m’agradava anar al cinema. Jo tenia vora trenta anys que encara treballàvem diumenge al matí. I quan plegaven anàvem al cine. Abans de dinar rentàvem la roba i després la deixàvem en lleixiu fins dilluns al matí, l’esbandíem al safareig del fons de l’eixida. A Sant Just feien cine a l’Ateneu els dijous, dissabtes i diumenges. Al cap d’uns anys van fer el cinema Texas i les botigues ens van regalar les entrades per anar a la inauguració. Era dissabte i van posar Marcelino pan y vino.
També vaig anar a la inauguració de can Mèlich, perquè eren clientes de casa i perquè a les botigues ens ho van oferir. Van fer un sopar i un ballet dins de l’aigua. Va ser molt bonic.
I dius que tu també vas cantar a l’Orfeó Enric Morera.
Sí, i més aviat del que em tocava perquè vaig insistir molt i molt i semblava més gran. Tenia dotze anys. Tant podia fer de contralt com de soprano segona. Per la inauguració de l’himne del Barça ens van convidar a uns quants orfeons a cantar-lo dins del camp. Va ser molt emocionant.
Què esperes del futur?
Poca cosa. Aquí, a la Residència Mallola estic molt bé. Llegeixo el diari, llibres, faig sudokus, escolto les conferències de la Sala de la universitat, algunes tardes jugo al bingo, escolto òperes, atenc les amistats que venen a veure’m i gestiono tots els missatges de WhatsApp.
… I tenim aparaulat tornar al nou Museu del Barça amb En Bici sense Edat.
