Tal com diu ella, amb aquella visió irònica que la caracteritza, «podria haver estat una princesa». Resulta que va néixer a Barcelona en una casa senyorial construïda per un dels seus avantpassats just allà on hi havia hagut el Palau del Rei, a la plaza Palacio, que en deien aleshores. El que avui coneixem com el Pla de Palau. Aquest parent llunyà tenia una considerable fortuna que li va permetre comprar en una subhasta la meitat del palau, que després es va cremar.
L’Eulàlia ve de «dues famílies catalanes, catalanes» i és la petita de cinc noies d’un total de deu germans. Ella, però, sempre diu que eren dotze, perquè vol comptar-hi els dos que van morir de molt petits. Un mes abans que esclatés la Guerra Civil, tornant del viatge de noces des d’Itàlia amb el descapotable del pare de l’Eulàlia, la seva mare va tenir un accident tan greu que els metges van donar a la família molt poques esperances. Un 1 per cent, els van dir. Doncs no solament va sobreviure, sinó que va acabar tenint una bona prole. «Més que la Mare de Déu, ho sento», diu ella.
Professionalment, l’Eulàlia ha estat assistent social i ha treballat a l’Ajuntament de Barcelona en diferents districtes de la ciutat: el Poble Nou, les Corts i Zona Franca. En aquests dos darrers destins va lluitar perquè la gent gran tingués un espai per a ells, una llar d’avis. Ja veieu que l’Eulàlia, com l’En Bici Sense Edat, també va dedicar-se a fer més agradable la vida d’aquestes persones.
«T'estimaré més de cent anys
I un dia se’n va anar al barri de la Mina, a Sant Adrià, i allà va conèixer el que seria el seu marit, en Paco, un advocat molt dedicat als temes socials de l’ètnia gitana. La primera trobada no va ser molt reeixida. Recorda que ella va donar uns dinerets a una dona gitana i en Paco li va dir: «A la raza gitana no hay que darle caridad, hay que darle dignidad, trabajo y vivienda». Ella va pensar: «Quin tio més antipàtic, aquí donant lliçons». I resulta que durant un mes en Paco va estar trucant-la perquè «es va enamorar com un tonto. Devia pensar “aquesta noia, amb un gorro de llana, bufanda…”, la meva Vespino, que anava d’un cantó a l’altre, i li vaig fer gràcia». Ella, tan catalana, va i es casa amb un maño. Tal com diu ella, «el cor no té llenguatge». I ja porten quaranta-cinc anys junts. L’Eulàlia, que com dèiem abans és aficionada a l’escriptura i sobretot a la poesia, acaba d’escriure un relat sobre tots aquests anys viscuts en parella. Diumenge que ve en repartirà un quants exemplars als seus germans, molt aficionats també a escriure i explicar vivències. Paga la pena donar una ullada al blog de la família Sauret.
L’Eulàlia s’estima molt en Paco, un aragonès vingut a Barcelona, lluitador pels drets socials, simpatitzant dels moviments d’esquerra, defensor dels més necessitats, en contra de les injustícies i fan del cantautor Labordeta i amic d’en Paco Candel, escriptor i periodista molt proper al moviment veïnal. En Paco va acabar sent funcionari de presons. «La seva bondat i la seva dignitat a la persona ajudaven el pres a tenir confiança», diu l’Eulàlia.
L’Eulàlia i en Paco tenen cinc nets, i en Paco, que sempre ha entès el català i s’ha integrat perfectament a la societat catalana però no s’ha llençat a parlar-lo, sempre deia que amb els nets començaria a parlar el català. Però resulta que «los cinco nietos han aprendido el castellano».
Ella diu que continua tan enamorada del seu marit com fa quaranta-cinc anys. Tant, diu, que, com que no està gens renyida amb les tecnologies, s’ha fet un Power Point titulat «Enamorarse del amor».
I, per acabar, aquí teniu una imatge de l’Eulàlia de fa quatre dies –bé, potser uns quants més–. Hivern 2023.
La trobeu?