Un volt amb la Lourdes i en Josep, dos dels fundadors de Sant Just Solidari”
Dijous 24 de novembre: com altres dijous al matí, pugem a la residència Nostra Senyora de Lourdes a buscar els que seran els nostres acompanyants en la passejada d’avui. Com sempre, ja tenim en Josep Maria, inestimable resident que ajuda en l’organització de les sortides, que ens obre la porta i prepara els viatgers. Entre ells, la Lourdes (88) i en Josep (90).
Resulta que aquesta encantadora parella són dos dels fundadors de Sant Just Solidari, entitat que acull el projecte EBSE a Sant Just Desvern. Per a nosaltres, cada sortida és un motiu de satisfacció, una oportunitat de gaudir de la companyia de persones plenes d’experiències i del privilegi que en vulguin compartir alguna amb nosaltres. I avui encara més, perquè avui passejarem dues persones que l’any 1989 van contribuir a crear la Comissió Local d’Agermanament amb Camoapa (Nicaragua), que més endavant, l’any 1995, impulsaria Sant Just Solidari. Al llarg de la passejada, ens aturem en uns jardins i els demanem si ens poden explicar alguna cosa de la seva vida i com es van involucrar en aquella iniciativa que acabaria portant a Sant Just Desvern el projecte EBSE.
La primera d’animar-s’hi és la Lourdes, que diu que va néixer al barri del Clot de Barcelona. Després la família va marxar a Rubí, on el seu pare va dirigir una fàbrica tèxtil, i, ja en plena Guerra Civil, van tornar al Clot. De ben joveneta ajudava en les feines de casa, i als setze anys es va posar a treballar al ram del tèxtil.
En Josep ens explica que va néixer també a Barcelona, prop de la plaça Tetuan, i que el 1935, després de viure uns anys a Horta, la família es va instal·lar finalment al Clot. Va treballar a la Maquinista. Modelista, se’n deia, de l’ofici que ell feia. Confeccionava models d’on sortien els motlles per fabricar peces a la fundició. Segons la Lourdes, era tot un artesà.
I és allà, al barri del Clot i en el si de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), on es van conèixer la Lourdes i en Josep. Era la dècada dels cinquanta. A la JOC desenvolupen un treball cooperatiu amb el jovent treballador, nois i noies provinents de la immigració d’altres parts de l’estat espanyol. Més endavant, la secció d’adults de l’organització, l’Acció Catòlica Obrera (AOC), en el seu vessant internacional, els va demanar si voldrien anar a Suïssa per col·laborar en la integració dels emigrants espanyols. I cap a Suïssa que marxa la nostra parella. Allà s’hi van passar sis anys fent la seva tasca mediadora i facilitadora de la vida dels treballadors immigrants i van eixamplar la família amb dues formoses criatures.
Finalitzada aquesta experiència, tornen a Barcelona. El piset de trenta-quatre metres quadrats del barri de la Verneda els ha quedat petit, ara que ja són quatre a la família. Troben un pis a Esplugues que està molt bé, però en Sebastià, el fill gran, no sap castellà i no ho té fàcil amb l’escola. Una coneguda de l’AOC els parla de l’escola de l’Ateneu, que inclou el català com a llengua d’aprenentatge. I és així com es traslladen a Sant Just, al carrer Badó, 6. En Josep ha trobat feina de modelista en una cooperativa de Manresa, on també els ajuda a portar els comptes. Tal com veurem més endavant, aquesta faceta comptable l’aplicarà a altres projectes. La Lourdes i en Josep han estat força actius socialment i políticament. Van militar al PSUC i en Josep va ser regidor d’Educació i Medi Ambient a Sant Just. També va muntar un taller d’oficis per a joves a Can Ginestar, tot un precursor del que ara es coneix com «formació ocupacional».
Ospa tu!, com passa el temps. Estàvem tan endinsats en la seva història que no ens hem adonat que és moment de tornar, anem justets per arribar a l’hora de dinar. Mentre circulem de nou, els preguntem sobre els seus inicis a Sant Just Solidari (SJS).
Els seus inicis a SJS
Ens diuen que en aquell moment ja vivien a Sant Just, però la seva sensibilitat i l’interès per la solidaritat els van portar a involucrar-se en una nova causa. Arran del terrible huracà Juana a Nicaragua l’any 1988, una gent de Sant Just, entre els quals la Lourdes i en Josep, es va mobilitzar per ajudar el poble de Nicaragua. Amb l’objectiu de recollir diners, tal com recorda la Lourdes, van organitzar balls a l’Ateneu i tómboles. La Lourdes explica que, malgrat la seva timidesa, anava per les botigues a recollir regals per al sorteig. Va ser en aquella època quan van entrar en contacte amb l’alcaldessa de Camoapa i va començar a germinar el que seria l’agermanament entre totes dues ciutats. Les primeres actuacions van consistir a enviar contenidors de roba i mobiliari d’escola, construir unes latrines i una guarderia que actualment es coneix com Centro de Desarrollo Infantil (CDI).
Són molts, els projectes que SJS ha realitzat a Camoapa, però el CDI és dels que més bons records els porta. També evoquen amb un somriure els camps de treball dels joves d’aquí que anaven els estius a Camoapa a col·laborar i l’encert de SJS de proposar treballar en el terreny, creant una contrapart a Camoapa amb un paper important en el desenvolupament dels projectes. Parlen amb molt d’afecte d’en Ramón Mendoza, responsable de SJS a Nicaragua. En Josep ha estat el tresorer de SJS molts anys, i tant ell com la Lourdes han estat sempre molt actius en el suport i col·laboració amb l’entitat. A Camoapa, diuen, hi han estat més de deu vegades.
Com van coneixer EBSE
Ja estem arribant a la residència, però abans els volem demanar què en pensen, del projecte d’EBSE.
Ens diuen que van conèixer aquesta iniciativa llegint el Baula, el butlletí que edita SJS, i els va semblar molt bona idea. Els va portar records de l’entitat Biciclot del seu antic barri. Després ja van veure els tricicles entrant a Nostra Senyora de Lourdes, la residència on viuen actualment.
Pensen que contribueix a descobrir llocs interessants dels voltants i que facilita la mobilitat a la gent que no es pot moure. Hi ha persones, diuen, que no han anat més enllà dels dos carrers del costat de la residència. A més és una oportunitat per compartir vivències i superar, per un moment, les solituds. Suggereixen que s’hauria de treballar una mica més amb algunes persones perquè s’animessin a fer la passejada. A les persones que ho han provat els ha agradat molt, comenten les passejades i valoren l’esforç i la paciència de les voluntàries i voluntaris.
Just en aquest moment fem la darrera pujada i corroborem amb els esbufecs això de l’esforç. De seguida veiem en Josep Maria esperant-nos. Anem una mica justos, ja és l’hora del dinar. Espero que arribin a temps per al primer plat. La Lourdes i en Josep baixen del tricicle, ens abracem i ens quedem mirant com s’allunyen. El que no s’allunyarà de nosaltres serà la seva història plena de solidaritat i entrega, que ens omple i dona més sentit al que fem. Ara sembla que el sol ens escalfa més, en aquest dia de tardor. Tardor 2022.