“Un relat fictici per explicar la realitat quotidiana que recorre els nostres carrers amb el voluntariat EN BICI SENSE EDAT”

La seva mare va ser la primera perruquera de Sant Just i ella la va seguir de ben jove fins als setanta anys. Però la Rosa, entusiasmada i lliurada plenament a l’ofici, també es va endinsar en altres aficions. La voleu conèixer?

Aquesta història ens fa una especial il·lusió, ja que ens demostra que no hi ha res que estigui establert i que no es pugui canviar amb esforç, dedicació i ganes d’ajudar els altres. És un exemple més de com aquest projecte ajuda moltes persones de molt diverses formes, a una banda i altra del tricicle.

Quants cops hem explicat i ens hem aturat en aquest racó d’Esplugues, però avui aquest lloc pren un significat especial, molt especial …

És la història d’una dona extraordinària. Amb una gran força interior, responent als durs embats que s’ha trobat a la vida amb elegància i un somriure.

I és que no ens deixen de sorprendre. Alguns potser recordareu les lluites del que es coneixia com catch a quatre. Si no les recordeu, no passa res, l’Aurelio («El Huracán Rojo») us les pot explicar, perquè són una part important de la seva vida.

Fins a quin punt la vida pot girar al voltant d’una afició. Gràcies a la papiroflèxia, ha recorregut el món, ha escrit llibres, etc. Tot un personatge!

Potser molts de vosaltres ja la coneixeu i fins i tot li heu comprat alguna planta, perquè és la mestressa de l’Horticultura Isart, a la vall de Sant Just. Però el que segurament no sabíeu és que la Lluïsa s’ha convertit en una inestimable col·laboradora del nostre projecte.

En Josep Maria és resident a Nostra Senyora de Lourdes, i probablement només ha pujat al tricicle per fer-hi una passejada una vegada. Gràcies a ell, l’organització de les sortides és tot un èxit a la residència Lourdes. En Josep Maria ja forma part de la família EBSE.

Moltes de les persones que passegem no van néixer a Catalunya, sinó que van venir per diferents motius. L’Ana n’és una més, i quina història! La infantesa de l’Ana va ser dura, gairebé inversemblant. Va trigar molts anys a començar a «viure». Al llarg de la vida s’ha anat repetint sempre una frase: «Dios mío, Dios mío, cuando no estoy presa, me andan buscando».