Quan va morir el Cosme, el món se’m va enfonsar.
Vam tenir una bona vida, malgrat que els darrers anys tot va trontollar: amb la crisi el negoci se’n va anar en orris i vam perdre molt del que havíem aconseguit treballant de valent.
De tota manera, sempre sentíem que si estàvem junts ho podíem afrontar tot. Per això, sense ell, ja no vaig tenir ganes de res, gairebé ni de viure. Sempre m’havia costat controlar el pes i em vaig abandonar una mica. A mesura que m’engreixava creixia la meva tristor.
Un matí, al CAP, em van parlar i recomanar En Bici Sense Edat. Primer no ho veia clar, em feia vergonya sortir, però el meu fill em va convèncer.
La setmana abans vaig deixar els dolços, i em va costar la tria de què em posaria: ben folgat per dissimular els mixelins.
Va arribar el dia. Quan van trucar vaig sortir una mica nerviosa.
—Bon dia, Maria, com anem? Porta un vestit molt bonic. Jo em dic Toni.
—Jo Maria, ai que ruca!, si ja ho saps. Però no em diguis de vostè si us plau.
—Genial Maria!, mira asseu-te aquí, compartiràs seient amb la Griselda.
—Hola, Griselda!, bon dia.
—Bon dia, Maria. No havíem coincidit.
—És que és la primera vegada.
—Doncs benvinguda, ja veuràs que bé anirem.
Va ser un passeig fantàstic, vam anar als jardins del parc de Cervantes, feia un dia preciós de primavera i les roses eren molt boniques.
La conversa amb la Griselda va ser molt maca, ella havia passat una situació similar, el seu home havia mort encara no feia un any i ens vam acomboiar l’una a l’altre.
Vaig arribar a casa diferent, amb uns altres ànims i esperant el pròxim passeig.
Aquest relat és fictici, però la història és real. És la situació que es troben tantes persones des de que la vida es va individualitzar, quan les cadires van sortir dels carrers, les converses entre els veïns es van reduir, les famílies es van desnuclearitzar i va aparèixer i créixer la solitud no desitjada, la manca de comunitat.
La soledat no volguda és la ferida més gran de la nostra societat. Sabem que no ho podem canviar. De fet, la tendència va en sentit contrari. Però altra vegada, si no fem res, no queda esperança. Per això, podem veure les persones voluntàries de Sant Just Solidari cada dia als nostres carrers amb els tricicles, passejant i conversant amb els que la societat havia exclòs. En Bici Sense Edat obre dues portes: una és la porta a la solidaritat de les voluntàries i voluntaris, que també els canvia a elles i ells. L’altra aconsegueix el retorn als carrers, a la conversa i a que la gent molt gran, que té dificultats de mobilitat, o està sola o en residències, o a les persones amb grans discapacitats, tornin a sentir el vent a la cara. Sobre aquestes últimes, acabem amb un fragment del poema “Els ulls del retrovisor”, de l’estimat Joan Margarit.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d’un cos que està molt lluny
del que sempre s’ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L’he canviat per la seducció
de la tendresa que il·lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.