Per començar, ens ensenya tota una col·lecció de papiroflèxia: figures tridimensionals de tota mena de formes, fetes amb fulls plegats, que als que no vam passar mai de la barqueta de paper o l’ocellet ens semblen gairebé impossibles.
De tant en tant fa una observació sobre l’origen d’algun dels objectes i deixa anar una rialla sonora: «Un pito que pita, ja ja ja!». «Un conejo con chaleco, vino de Bolivia». «Un caracol que se hincha, ja ja ja, vino de Miami», «Un bugatti hecho por una rusa que vino de Canadá». «Un perro con su caseta, ja ja ja».
Ens ensenya també una doble pàgina central de La Vanguardia que parla d’ell i altres retalls de diari, entrevistes, etc. De seguida ens adonem que la papiroflèxia o origami ha estat l’eix troncal de la seva vida, el que li ha donat un reconeixement internacional, l’oportunitat de veure món i l’ocasió de complementar els ingressos amb els diners rebuts pels drets d’autor dels seus llibres.
Ha estat això el que li ha permès viatjar arreu (El Vicente Palacios els té comptats: cent cinquanta vols fora d’Espanya, quatre vegades als EUA, quatre a Rússia, etc.) i relacionar-se amb gent d’arreu amb qui comparteix afició.
La conversa avança i intentem que ens expliqui altres coses de la seva història, però la vida d’en Vicente són aquestes meravelles de paper, i costa canviar de tema. Ens diu que va néixer el 1929 a Burgos; per tant, té noranta-quatre anys. En tenia set, quan va esclatar la guerra.
El seu pare, policia, va ser empresonat durant tres mesos junt amb tots els policies, que compartien edifici d’habitatges. Recorda la solidaritat entre totes aquelles dones que, temporalment, s’havien quedat sense marit.
La mare es va dedicar tota la vida a fer de mestressa de casa. Pel que fa al pare, el recorda com un home molt treballador que feia doble jornal per tirar endavant la família: de policia i al mercat del peix. Però el Burgos de postguerra era un lloc sense oportunitats per als sis fills (tres nois i tres noies), i el pare d’en Vicente va demanar el trasllat a Barcelona.
Primer hi va anar tot sol, i, un cop instal·lat en un piset des del qual es veia la Sagrada Família, s’hi va reunir tota la família. El pare va continuar amb les seves dues feines: policia, i a la nit al mercat del peix.
En Vicente va estudiar al Corazón de María fins al batxillerat. Quan ens explica que hi aprenien llatí no es pot estar de colar-hi un altre acudit: «Nominativo Muse, genitivo Muse y un nuevo caso: aperitivo Rossi».
Té pressa per passar ràpid per la seva biografia i tornar al que li interessa. Tot i així, explica que no va fer sort amb el matrimoni, amb separació al cap de tres anys, atorgada pel tribunal eclesiàstic. Van concedir a en Vicente la custòdia de l’únic fill de la parella. És l’orgull de la seva vida i el ve a visitar sovint a la Residència Nostra Senyora de Lourdes on viu ara.
També fa una vista ràpida a la seva vida laboral: ha treballat com a dibuixant, comptable i algun ofici més, però és fàcil imaginar-se’l impacient perquè arribés l’hora de plegar i poder-se dedicar a la seva gran afició, la papiroflèxia, els seus llibres i les seves relacions amb aficionats d’arreu.
S’hi troba bé, a la residència, i només enyora una cosa: un contrincant prou bo amb qui jugar als escacs. Per tant, si algú vol passar una estona amb el senyor Vicente i fer-hi una partida, el farà feliç; però alerta, no és un aficionat.
És un entusiasta dels passejos amb els tricicles de Sant Just Solidari, hi ha anat quatre vegades i frisa per tornar-hi.
I així, entre acudits i records de la seva llarga i extensa trajectòria, des que al sis anys va quedar bocabadat en veure algú plegant paper una vegada i una altra fins que en va sortir una figura, ens passen en un tres i no res tres quarts d’hora d’animada i interessant conversa. En el moment d’acomiadar-nos, en Vicente pregunta:
–¿Y ustedes qué aficiones tienen?
–Jo, la muntanya.
–Jo, la natació.
Ens mira amb cara de murri i fa:
–Va uno y le dice: «¿Usted no nada nada?». El otro le contesta: «No traje traje».
Incorregible.
Juny 2023