Arribo a Les Escoles amb temps, com sempre, amb presses i nervis, com sempre, amb el ritme accelerat propi d’aquesta vida que portem anant d’aquí cap allà sense treva, sense pensar massa i sense temps per recapitular i reordenar les nostres prioritats.
Agafo les claus, desconnecto l’alarma i preparo els tricicles, em poso el peto i arriba la calma, començo a rebaixar la tensió, encara no sé on anirem però segur que serà d’una manera tranquil·la i relaxada, a no ser que li toqui al José Luis!!!
Quan arriba l’altre voluntari ens posem en marxa i anem on calgui a recollir els usuaris, ja siguin els nanos de l’Asproseat o els avis de la Residència, qualsevol d’elles. I carreguem a poc a poc la preciosa càrrega amb cura, amb paciència i amb “carinyo”, sense pressa i ja en “modo 3ª edat” per tal que l’experiència els resulti el més plaent possible i s’agafin la passejada amb confiança, sense por i sense ensurts que és el més important en les properes dues hores. De fet no hi ha res més en les properes dues hores, pedalar a ritme tranquil, gaudir de l’aire lliure, del sol si n`hi ha, de la fresca o de la calor, del vent a la cara i sobretot de la companyia i de la conversa si és possible, de l’absència de pressa, de la calma i de veure escenaris que poden ser quotidians per nosaltres però rars i extraordinaris per ells, anar donant detalls del recorregut, gaudir de la natura a la vora dels carrers i intentar distreure als usuaris de les seves rutines diàries, de la seva edat, de les seves malalties o de les seves desgràcies o si es el cas, celebrar amb ells les seves petites o grans alegries si les tenen i són prou generosos com per compartir-les amb nosaltres.
Va passant l’estona i si la conversa va fluint es va creant una confiança difícil d’explicar en tan poca estona. Suposo que el fet que donin per suposat que ets bona gent per fer el que fas, ja et dóna molt avantatge i confien en tu sense gaire recança.
Per mi és una estona de calma, de servei als altres, de pausa, d’escolta activa (de vegades molt activa i complicada), d’adaptar la teva velocitat a la dels altres, d’estar pendent de les necessitats i preferències dels usuaris i a la vegada dels sotracs del camí, per evitar-los uns i complir-les les altres, de posar-te en la seva pell i donar el que t’agradaria rebre, de tenir cura i ser responsable, d’estar de bon humor i de transmetre pau, de tot això i de molt més… és la meva estona.
Un voluntari d’EBSE més.
