Una passejada i dues històries paral·leles.
Avui, un dia radiant de finals de desembre, hem fet una agradable passejada amb l’Ester, l’Antonia, l’Encarna i la Jacinta i cadascuna ha aportat els seus records de vida i d’experiències passades. L’Ester s’ha referit moltes vegades a França, comparant coses d’aquí amb els costums del nostre país veí, i la Jacinta als anys viscuts al seu poble a la província de Badajoz, quan anava a collir olives i aglans i a treballar al camp i la gent posava en comú les seves terres per treure’n més profit, en una forma de cooperativisme que ni tan sols sabien que tenia aquest nom.
Després de recollir-les al Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, hem anat avançant per la baixadeta en ziga-zaga. Des d’allà s’albira la mar, el port de Barcelona i algun avió a punt d’aterrar. A poc a poc, hem arribat al centre comercial de Finestrelles, on hem entrat rodant entre la gent i les botigues i ens hem fet fotos davant dels motius nadalencs. Al sortir, hem travessat les vies del Tram-Baix, i ens hem endinsat al parc de Can Vidalet –o al parc «dels patos», com ens ha dit alguna de les persones que hem passejat– i, al costat de l’estany on viuen els ànecs, com solem fer sempre, ens aturem, acarem els tricicles i parlem amb més calma de coses que han sorgit al llarg del trajecte.
Avui li preguntem a Ester, que tantes vegades parla de França, si ens pot explicar la seva experiència a Tolosa de Llenguadoc. I aquí comença la sorpresa: l’Ester no ha viscut mai a França. Els seus records d’aquest país estan fortament lligats a la història del seu pare.
Al final de la Guerra Civil el pare de l’Ester, republicà convençut, va haver de fugir. Ell i la seva esposa, amb la seva filla Ester acabada de néixer, van començar a fer camí cap a França, però a Tolosa només hi va arribar ell. I, un cop allà, es va unir als maquis. L’Ester i la seva mare es van quedar a Girona, suposem que per les dificultats que suposava aquell llarg i penós viatge amb una criatura de pocs dies. Al cap de tres anys, la mare de l’Ester va morir i una família va adoptar la nena. Va passar el temps i l’Ester, amb vint anys, es va casar i se’n va anar a viure a Cornellà. Va ser aleshores quan va decidir anar a veure per primera vegada el seu pare. Un retrobament carregat d’emocions.
Quan sent aquesta història, la Jacinta ens explica que el seu pare, també republicà, va haver de fugir quan les tropes de Queipo de Llano van entrar a Badajoz, el mes d’agost de 1936. El pare de la Jacinta es va escapar cap a Portugal i, des d’allà, a Madrid. Passats uns anys, el seu pare va tornar al poble amb l’ajut de coneguts i veïns.
Van passar els anys, la Jacinta ja estava casada i tenia un fill, i el seu marit, com van fer molts extremenys a la dècada dels seixanta, va emigrar cap a Barcelona. Al cap d’un temps, la Jacinta i el seu fill van deixar la seva terra per retrobar-se amb ell i es van instal·lar al barri de Sant Ildefons de Cornellà. Allà va néixer el segon fill, «el catalán», com ella diu.
Són dues històries que transcorren en paral·lel, de dos pares que han de fugir per les seves idees, de penúries, de retrobaments, de dues dones que no ho han tingut fàcil però han fet el cor fort, s’han refet i han continuat construint i reconstruint les seves vides. Dues dones que han compartit veïnatge a Cornellà i que ara comparteixen les passejades d’EBSE.