Vull compartir un fet que ens mostra la importància que el projecte “En bici sense edat”, del que sóc voluntari, pot significar per a les persones que acompanya; que les permet gaudir d’una estona a l’aire lliure, amb “el vent a la cara”, trencar la rutina i comentar el seu dia a dia i records amb altra gent. Però és que “En bici sense edat” és una experiència que no ens deixa de sorprendre i de proporcionar-nos moments màgics.
L’altre dia vaig ser testimoni d’un d’aquests moments. Tot va començar quan una veïna, que sap que participo en aquest projecte, em va comentar que la seva mare de 92 anys quasi no camina, no surt de casa i està confinada al pis de dalt d’un dúplex, fet que dificulta molt qualsevol sortida al carrer i no pot demanar que la passegem com una usuària privada per la dificultat d’accessibilitat. Em va demanar si podríem fer un passeig de manera excepcional. La resposta immediata va ser: i tant!!!
Vàrem baixar les escales del dúplex en cadira de rodes, entre la seva cuidadora i jo, i en arribar al carrer va canviar la cadira per el tricicle i ja li va canviar la cara…la volta va ser molt agradable. Com també ens va acompanyar la seva cuidadora es va sentir molt còmoda i va gaudir del sol, de la calidesa del dia, de la conversa, dels aneguets del Parc de Torreblanca, de les criatures que hi havia al parc i de l’alegria de sentir de nou la natura tan a prop. Van ser quasi dues hores de passeig al seu ritme, amb tranquil·litat i gaudint de tot el que l’envoltava.
Al tornar a casa, va decidir que no necessitava la cadira de rodes, agafada de la seva cuidadora, va travessar els més de 100 metres de pati que la separaven de l’ascensor, va pujar dreta a casa i va entrar per el seu propi peu… la filla i la cuidadora es pessigaven, em miraven amb cara de no poder creure el que estaven veient i quan vàrem arribar a l’escala del dúplex, es va atrevir també!!!.
No va arribar a dalt, es va acabar “la benzina” a la meitat de l’escala i la vàrem haver de pujar a empentes i rodolons. A la tarda estava tan esgotada que no es va poder ni bellugar, però vaig ser testimoni de les cares d’incredulitat davant d’un canvi espectacular d’actitud provocat per un dels nostres passejos quotidians.
I és precisament això el que volia posar en valor, que la nostra tasca quotidiana provoca sovint grans canvis en la gent. I és, especialment, per aquests moments màgics que volia felicitar i agrair als que fan possible que això passi al meu poble i a la meva gent, encoratjar-los a seguir lluitant per aquest tresor de projecte que fa tan i tan de bé.
