Avui sortim de la residència per recórrer una de les nostres rutes preferides, la del Turó de la Sagrera, a Esplugues. Ens agrada perquè hi podem trobar moltes coses que desperten l’interès dels nostres passatgers, entre d’altres, un monestir amb un claustre del segle XV, amb història de trasllats, l’espai i taller del reconegut escultor Xavier Corberó, l’església de Santa Magdalena, emplaçada on abans hi havia una ermita del segle XII, i un conjunt de masies i cases pairals de molta tradició històrica, destacant per antiguitat la de Can Pi del segle XIV. Cap allà anem!
Quan ja hi som i, com acostumem, comentem sobre el que anem veien i quan arribem davant de Can Pi, la Mercè, una de les persones que avui fa el passeig amb nosaltres, ens sorprèn a tots dient: jo de petita vaig viure aquí!.
A partir d’aleshores, la passejada per Esplugues es va convertir en una passejada per la seva història, que ens va explicar i semblar prou interessant com per deixar-ne constància en aquest petit relat.
Mercè Miralles i Coll va néixer el 20 de juliol del 36, tres dies desprès de l’inici de la guerra civil -què hi farem això no estava previst- al carrer de Casanova de Barcelona. La seva mare, Anna Coll Gelabert, va embolicar a ella i al seu germà de sis anys amb mantes, “per les bombes que poguessin caure”, i decidir anar a la casa familiar de Can Pi a Esplugues mentre durés la guerra per estar més protegits i disposar d’una mica més de menjar. Recorda que hi vivia la besàvia Magdalena Amigó, l’àvia Dolors i l’avi Pau Gelabert, al que li deien “l’Onclo Pau”, un xic més distant i seriós amb els nens de la casa.
Al costat de Can Pi es trobaven les masies de Can Ramoneda i Can Cortada, actualment encara hi són, on, segons ens explica, “es veia que la gent era d’un altre nivell” i tot i que eren molt a prop, no s’hi relacionaven massa. Un dels membres de Can Cortada va ser l’autor de la coneguda obra “Calaix de sastre”, una de les obres més destacades de la narrativa catalana del segle XVIII.
Un cop passada la guerra va tornar a Barcelona, per anar a l’escola a les Monges del carrer de Casanova amb la seva façana de punxes, a tocar dels Bombers i del Mercat del Ninot. Recorda com es va enyorar de Can Pi, com va trobar a faltar les gallines, els conills, l’hort i l’estar tot el dia jugant al carrer amb les cosines. La mare tenia set germans, o sigui que us podeu imaginar la quantitat de canalla que hi devia d’haver en aquella casa familiar, i les anades i vingudes des de Barcelona amb l’autobús de línia. En aquella època anar fins a Esplugues representava un bon viatge.
Per a ella Can Pi significa encara ara, jugar, passar temps amb la família i gaudir de ser prop de la natura. Va seguir anant a Can Pi molts anys per veure la família de la mare. Quan ens diu això la Mercè, pensem que té molt a veure amb les nostres passejades que, com sempre, tracten de passar una estona ben acompanyat, gaudint a l’aire lliure, del vent a la cara i d’explicar històries que ens fan a tots més rics i ens recorden que tots en tenim una d’història.
La Mercè ens diu que qui sap si encara hi queda gent de la seva família a Can Pi. Acabem la passejada d’avui amb el compromís que la propera ens aturarem i picarem a la porta per veure si és així. Potser aquest projecte d’En Bici Sense Edat ens regala algun altre moment màgic de retrobada, veurem…