Quan l’Antonio, germà de la Pura, veia la seva mare esgotada fangant “las tierras del cura” a canvi de la pitjor part de la collita, si n’hi havia, va decidir ja als dotze anys que seria comunista; quan encara no sabia ben bé el que això significava.
El pare i l’Antonio van marxar a buscar millor vida i, pocs anys després, la mare va decidir que no aguantava més maltractament de la família del marit —amb la qual vivia a Albox, un poble d’Almeria—.
Amb tres fills que quedaven amb ella i embarassada de sis mesos de la Pura, se’n va anar al port d’Almeria a agafar el vaixell cap a Barcelona, per retrobar-se a Sant Just amb el marit i el fill gran, l’Antonio. Poc temps després naixia la Pura. Era l’any 1930.
El pare feia de paleta amb els Campreciós, la Pura té una foto d’ell fent la font de la Bonaigua, però va haver de canviar de feina per una al·lèrgia al ciment. Va arribar la guerra i l’Antonio —que era comissari del partit comunista—, patia quan veia que el desordre faria caure la república, sobretot quan van cremar l’església, tot i que ell no era de missa. Pensava que el desgavell entre els republicans no feia preveure res de bo.
Quan van entrar els nacionals a Sant Just, soldats del “tercio” van irrompre a casa la Pura buscant l’Antonio. Li deien a la mare:
—¿Dónde está su hijo? Si lo encontramos…
—Ya sé que lo matarán, por eso se ha ido, pero no me quiten la comida, tengo hijos que alimentar.
—¡Que vayan al auxilio social!
El Julio, germà petit de la pura, deia:
—No quiero ir al auxilio, te dan agua sucia con cuatro fideos.
—Da igual hijo, al menos está caliente.
La mare mai més va veure el seu fill Antonio, el comunista, que es va exiliar a Toulouse. No volia tornar mentre manés el Franco.
El pare de la Pura havia mort dos anys abans d’un infart i, la fortalesa de la mare davant de l’adversitat, va imprimir-li una capacitat de resistència, que en aquells moments no es podia imaginar com la necessitaria.
La Pura va festejar set anys amb el Salvador, que vivia al carrer del Raval i es van casar quan ella en tenia vint-i-tres. Es deia Salvador, de professió torner, treballava en el manteniment de la fàbrica de ciment Sanson i li agradava molt dibuixar.
La primera filla, l’Elvira, va néixer amb microcefàlia: mai va parlar i gairebé mai va caminar, però es feia estimar, era alegre i afectuosa, la nineta dels ulls del seu pare. Quan el Salvador tornava de treballar cridava Elvira!, i la Pura es feia la gelosa:
— I jo què?
— Pura, tu ja saps que t’estimo.
— Elvira!
La Pura l’ha cuidada cada dia de la seva vida fins que l’Elvira va morir al complir seixanta-dos anys. Sempre anava a tot arreu amb ella, no parlava, no caminava, li queia la bava, però eren inseparables. Encara ara se li humitegen els ulls quan la recorda. Una vegada, en un viatge amb avió, una hostessa les volia separar i la Pura es va rebel·lar fins que un matrimoni li va cedir els seients perquè viatgessin juntes. Durant molts anys no va voler anar amb avió.
El Julián, el segon fill, va néixer després de l’Elvira i l’ha fet àvia i besàvia. Finalment, el 1972 va néixer la Maria Àngels, que actualment viu amb la seva mare i es cuiden mútuament. A la Maria Àngels, com al seu pare, li encanta dibuixar i pintar. Ella està molt orgullosa que les parets de casa comparteixin obres seves i del seu pare.
La Pura, com la seva mare, va perdre el marit molt jove, va morir als quaranta-sis anys d’una malaltia pulmonar, per tant, la història es repeteix, amb l’agreujant de cuidar a l’Elvira. Per tirar endavant sola a la família va treballar en diversos llocs, però recorda especialment el darrer: dotze anys al consolat americà gràcies a la seva neboda, que es va casar amb un militar “Yankee”, amb el que va tenir dos fills. Després ell va marxar a la guerra del Vietnam i en lloc del marit va arribar una carta demanant el divorci perquè s’havia casat amb una altra dona. La neboda de la Pura va fer-se pesada reclamat els seus drets al consolat americà, i a la fi, van degradar al bígam i a ella li van donar una bona feina de per vida. Un temps després va ajudar la Pura a entrar també a treballar al consolat.
A mida que la conversa avançava, anava desentelant-se a la meva memòria la imatge repetida d’una dona molt arreglada, guapa i elegant, que anava acompanyant sempre a la seva filla —amb una greu discapacitat—, en una cadira de rodes. La veia repetidament als actes populars de Sant Just. Sempre m’havia impressionat la seva dignitat, el seu somriure, i ara, he posat paraules a aquella admirada imatge.
Primer ens hem donat la ma, i després dos afectuosos petons quan he sabut l’amistat d’infantesa i joventut amb la meva mare, la Maria Treserra. De petites, cridaven en front als d’Esplugues, abans d’apedregar-se a banda i banda del barranc que ara ocupa l’avinguda Doctor Ribalta:
— Els d’Esplugues mengen erugues !
— Els de Sant Just mengem de gust !
Lluís Casals Treserra