Conxita Herranz

Deixem a l’esquerra el parc de Cervantes, també un dels nostres llocs habituals, girem a la dreta i baixem cap al destí d’avui.Ja hi hem arribat. Resulta que l’Àlex, a part de ser un voluntari forjador de rutes, és un dels professionals de les obres que es fan a l’estadi, i es converteix en una guia de primera. Com sempre, ens aturem i acarem els tricicles perquè els nostres passatgers s’expliquin coses i es donin a conèixer una mica més. La Conxita està contenta de ser a les instal·lacions del Barça i d’haver-se fet una fotografia davant de les estàtues d’en Kubala i en Cruyff, perquè és una gran seguidora de l’equip. I és que quan en Kubala va debutar amb el Barça, al 1951, la Conxita tenia 30 anys. Us estalviem els càlculs: la Conxita en farà 102 el proper mes d’abril!. I aquí la teniu!

La Conxita Herranz Burón va néixer a Barcelona. El pare era de Segòvia i la mare de Salamanca: una altra història, doncs, en què els orígens són de fora de Catalunya. Els seus pares van venir a Barcelona i aquí és on va néixer ella. La van batejar a la Catedral, «que eso ya tenía un porqué». El seu pare sempre deia: «Yo no era de los más pobres del pueblo, pero si no hubiera sido por Catalunya, ninguno de mis hijos tendría carrera; y todos tienen estudios».
Va desgranant records de la seva vida amb una claredat i una gràcia que ens sorprenen i ens fan riure. Ho fa tan bé que ens ha semblat que valia la pena que sentíssiu la seva història tal com ella l’explica, amb les seves expressions i les seves paraules:
–La meva història és molt maca, i he estat molt enamorada i el meu marit ho ha estat de mi, què això és molt principal, que n’hi ha que són molt toreros. Ell era torero només per mi.
»Jo vivia a la Ronda Universitat 35. Hi havia el meu pare, la meva mare, la meva àvia, una germana, una altra germana i el meu germà. I, de tots, va caure una bomba i només va morir la meva mare. Que s’hagués pogut morir la iaia, que era més velleta, perquè el puntal de la casa era la meva mare…
»Després, al pare li dèiem: «Papá, si encuentras una persona, por nosotros no lo hagas, que eres muy joven», perquè a casa es parlava el castellà, encara que tots sabíem català, i es posava a plorar. Prefereixo no parlar-ne perquè va ser una cosa molt forta.
La Conxita va estudiar per infermera i va conèixer personalment el doctor Broggi, que ara dona nom a l’Hospital de Sant Joan Despí.
–Era republicà com jo, per això ens enteníem. Jo he sigut molt republicana i ho segueixo sent, la hermana ya lo sabe, ¿eh?.
Va estudiar a l’Hospital Clínic i va estar treballant d’infermera uns anys. La pediatria era l’especialitat que li agradava més. Després de la guerra, amb el seu marit, en Manuel Espinat –Ella li deia Manelet–, que era molt negociant, se’n va anar cap a l’Amèrica del Sud. Van viure deu anys al Perú i deu més a l’Argentina. Al Perú van tenir el Casino Español; quasi tots els espanyols que venien hi passaven.
–Va ser la ruïna per a Espanya, perquè tot lo milloret intel·lectual va haver de marxar, però van ser molt ben acollits en aquelles terres.
Després de la seva estada a Buenos Aires van tornar a Barcelona. La Conxita l’enyorava, sobretot al Nadal, quan el termòmetre marcava més de trenta-cinc graus i recordava les festes a Catalunya, amb molt de fred i fins i tot alguna nevada.
Van buscar pis a Barcelona, però els van trobar molt cars i al final van anar a viure a Molins de Rei. Allà tothom la coneix:
––Jo sempre m’hi he donat molt, a la gent. Ara vindrà a cantar un noi que es diu Pere però es fa dir Pierre, que fa més categoria, i que és homosexual. Però és que jo tinc quatre amics (amics, eh?) homosexuals. Són unes bellíssimes persones. En Pere cantarà totes les cançons de la nostra època.
I la Conxita comença a cantar.
–Muñequita linda de cabellos rojos, de dientes de perlas, labios de rubí…
I mentre cantusseja li ve al cap la cançó del seu marit.
–Perquè una parella ha de tenir la seva cançó… Siboney, nara nara nara… Perquè les cançons així s’han de cantar amb molt sentiment.
La Conxita es va instal·lar a la residència Nostra Senyora de Lourdes als 99 anys. Fins aleshores havia viscut a casa seva, amb dues minyones. Va triar aquesta residència «per netedat i per ordre». El metge li diu: «Conxita, no se queje, ¿eh?, que usted está estupendamente. I ella li contesta: «Dígalo más descarado: cojonudamente». I, per celebrar la seva bona salut, la madre superiora li va regalar un gatet i li han posat de nom Conchito.
–Oh, com m’estima! Sembla mentida, el que pot donar un animal.
Són les sis de la tarda, i Conxita ha quedat amb la família del seu net per anar a prendre xocolata amb xurros.

Hivern 2023