De seguida ens demana si podem passar per una ferreteria: necessita uns claus de ganxo i tacs, perquè es vol penjar unes fotografies emmarcades a l’habitació. Així doncs, fem via cap a la ferreteria del carrer de la Creu.
Quan ja té el que volia, ens obre la carpeta i treu algunes de les fotografies que col·locarà quan tornem. I aquí és on coneixem l’«Huracán Rojo» i la seva història.
Aurelio González Moreno va néixer a Sevilla el 1935 i de ben jovenet ja va seguir els passos del seu germà, que practicava la lluita lliure. Al cap d’un temps s’hi va començar a dedicar profesionalment.
Quan tenia 27 anys (1962) va marxar cap a Barcelona i es va instal·lar a l’Hospitalet, on es va casar amb una sevillana (1968).
Van tenir una filla, després van a viure prop de l’Arc de Triomf i finalment al barri d’Artigues de Badalona.
Els que no hi estigueu gaire familiaritzats, heu de saber que la lluita lliure era una disciplina a mig camí entre l’esport, l’espectacle i el teatre que atreia gran quantitat de públic i que ha quedado en el record de diverses generaciones. Acostumava a formar parte dels actes de les festes majors dels pobles, tot i que també es podia veure en sales especialitzades, com l’Apolo de Barcelona.
L’Aurelio ha entregat tota la vida a aquests combats. Els catch, en deien. Només cal sentir com ho explica i veure les fotos que ens ensenya de la seva època de lluitador i fins i tot algun vídeo.
Va arribar a muntar un gimnàs on ensenyava als joves del barri del Bon Pastor de Barcelona. Diu que de vegades hi portava també la filla.
Però els combats es concentraven als caps de setmana i alguns dies de l’estiu, principalment. I, és clar, amb això no n’hi havia prou per tirar endavant. Per això l’Aurelio també es dedicava a pintar pisos, molts pisos. Tenia un conegut que era promotor immobiliari i li proporcionava força feina. I així el tenim: pintant i ensenyant al seu gimnàs entre setmana, i lluitant els caps de setmana.No li quedaven gaires estones per avorrir-se.
Ens explica coses dels combats. Diu que a vegades li tocava ser el bo i d’altres molt dolent, com quan un contrincant, veient els cent quilos d’home amb qui havia de competir, li va dir: «Ten cuidado, que el lunes tengo que ir a trabajar». Per fer-ho més interessant, el promotor dels combats s’inventava títols de campions de Catalunya, d’Espanya o el que calgués. Encara que fos posar unes peces metàl·liques a terra, a les cantonades, per fer més aparatoses les caigudes.
