Aquell dia anàvem en Carles i jo amb l’Adams, el nostre primer tricicle. Portàvem el Juan i la seva germana Maria, i abans d’arribar al Poni Club vam decidir entrar a l’Isart. Suposo que la pujada que ens esperava si volíem arribar al nostre primer destí va influir en la decisió.
El dring del timbre en entrar ens va donar la benvinguda –un so que ara ja forma part de les nostres passejades– i al fons, sortint de la caseta que fa de despatx, va aparèixer la Lluïsa. Li vam preguntar si podíem entrar al viver. «Per descomptat!». De seguida li vam veure una predisposició, un interès i una sensibilitat que ens van fer pensar que podíem comptar ja amb una col·laboradora més. Aquell mateix dia vam conèixer uns personatges que serien una part important de la passejada a l’Isart: les tortugues.
No es poden comptar les vegades que hi hem tornat des d’aquell dia. Per veure les flors, les plantes, els arbres que tan ben arrenglats estan i, si hi ha sort i volen sortir, les tortugues. Però el que esperem amb més il·lusió és la càlida benvinguda de la Lluïsa, sempre interessada pels nostres passatgers. Tots surten d’allà amb més cara de felicitat. Recordo unes quantes anècdotes de les nostres visites que refermen la meva convicció que hi ha poca gent com aquesta dona. Un cop va arribar a regalar una bata molt bonica que duia posada a una passatgera que li va comentar que li encantava. I a la darrera visita vam sortir tots amb unes llimones precioses del seu llimoner. Si voleu saber-ne més coses, només heu de continuar llegint.
Hivern 2023.
Saber-ne més
La Lluïsa està casada amb en Jordi Raventós, que, tal com ella destaca sempre, és l’autèntic artífex de l’Horticultura Isard.
I és que la família d’en Jordi té una forta tradició en el món de la jardineria. L’avi d’en Jordi, en Joan Isard, va muntar el primer viver l’any 1923 al carrer Anglí a Barcelona, al barri de Sarrià. Per tant, enguany celebren els cent anys dedicats a l’horticultura. L’any 1975 la família va crear dos nous vivers a Sant Just, un a la carretera reial i l’altre a Collserola –el que tots coneixem i que s’ha convertit en parada obligada de les nostres passejades–, que subministrava les plantes a la resta de vivers. Va ser el 1992 quan tota l’activitat es va traslladar al viver de Collserola. Actualment també hi treballa la filla d’en Jordi i la Lluïsa, i ja tenim quatre generacions dedicades a les plantes.
I en tota aquesta saga jardinera, quan apareix la Lluïsa?
Abans treballava com a secretària en un despatx i es dedicava, tal com diu ella, «a quadrar números». Quan va conèixer el que seria el seu marit, la sogra, una gran dona i bona professional de la jardineria, li va proposar d’entrar en el negoci familiar per ajudar-la a portar els comptes. I ja fa quaranta-tres anys que hi és. Tal com diu ella, dient-se com es diu, no podia acabar enlloc més: Lluïsa (com la planta medicinal), Morera (com l’arbre) i Ramos.
La Lluïsa viu a la Miranda, a la part que correspon a Esplugues, on des de fa vint anys coordina la revista Crònica de la Vida d’Esplugues, fundada l’any 1946. De fet n’és la directora, però ella, amb aquest tarannà de treure’s protagonisme que la caracteritza, diu que és la coordinadora.
En altres àmbits, sempre de caràcter social, la Lluïsa ha col·laborat en diferents accions solidàries amb la parròquia de Santa Magdalena i el monestir de Santa Maria de Montsió, que tan bé coneixem a EBSE per les passejades que hi fem quan anem a Esplugues. Amb la parròquia organitzen agermanaments solidaris i recapten recursos per lliurar-los a persones conegudes que estan implicades en diferents projectes del tercer món. I amb el monestir fan seminaris, cicles de pel·lícules i sopars solidaris de «pa, oli i sal», una idea de Justícia i Pau, per aconseguir diners per a projectes com el de les bicicletes adaptades per a persones amb discapacitat a l’Àfrica, entre d’altres.
Així que cada cop que anem passejant fins a l’Isard, ens rep la Lluïsa de les tortugues, de les llimones i de les càlides benvingudes, però també una dona amb moltes altres facetes que reforcen l’estima, l’agraïment i admiració que sentim per ella.