La història de l’Ana Albarranch
La història de l’Ana és d’aquelles que des del principi ens deixen amb el cor encongit. Va néixer a Elx i era la petita de nou germans. El seu primer dia d’escola va ser també l’últim, perquè es va haver de posar a cuidar la seva mare i ja no hi va tornar a posar els peus mai més. Quan encara no tenia dos anys se li va morir el pare, i als quatre va haver de començar a cuidar la mare malalta. Poc abans de perdre-la a ella també, la van portar a viure amb uns parents. Aleshores tenia sis anys, i fins als tretze els seus familiars la van fer treballar al camp sense donar-li ni un bri d’afecte.
A aquella edat va agafar un tren –el «Sevillano» o el «Borreguero», en deien– que la va dur a Barcelona, a casa d’una de les germanes, al Poble Sec. Però aquest canvi no va suposar cap millora substancial en la seva vida. De treballar al camp va passar a treballar a les fàbriques, ara fent mocadors, ara caramels, ara encaixant galetes…
Als setze anys va venir a viure a Sant Just, a casa d’una altra germana, i aquí va conèixer el que seria el seu marit, en José Tomàs. A la vida de l’Ana hi va començar a entrar una mica de llum. Quan es va casar se’n va anar a viure a Cornellà, i allà va tenir la seva primera filla, la Cris. Per diferents motius, va tornar a Sant Just i es va instal·lar al carrer Bonavista 77. A Sant Just van néixer els seus fills José Luis i Montse i l’Ana va continuar treballant, com havia fet tota la vida, ara fent feines en diferents cases de famílies del poble.
El seu marit va morir als 59 anys i ella va haver de tirar endavant tota sola, però això no l’espantava. Com l’havia d’espantar, després de tot el que havia superat?
L’Ana ha treballat des dels 6 anys fins als 66, que és quan es va jubilar.
En aquesta nova etapa, tal com diu ella, ha començat a gaudir d’alguns capricis i petits luxes que no s’havia pogut permetre mai, com ara viatjar, amb l’Imserso. Viu al Mil·lenari des de fa disset anys. Va ser de les primeres d’instal·lar-s’hi. Gaudeix de l’afecte dels seus tres fills i dels cinc nets, que se l’estimen molt. Això sí, l’Ana encara té esperances que quan giri una cantonada es trobarà amb els seus pares, perquè ella de petita va pensar que la mare havia anat a cercar el pare per tornar a buscar-la a ella i estar junts. (tardor 2021)
Si en voleu saber més...
“Dios mío, Dios mío, cuando no estoy presa, me andan buscando”
Aquesta és l’expressió que ha perseguit l’Ana durant molt de temps, un refrany que significa viure amb dificultats i que ella no ha deixat de repetir-se al llarg dels anys.
Un matí de diumenge, mentre fèiem una de les nostres passejades pel parc de la Torreblanca, L’Ana ens explica que va néixer l’any 1938 a Elx, aquella ciutat de la Mediterrània coneguda per l’artesania del calçat, pels seus horts, per les seves palmeres. Una ciutat plena d’encant, que ella no en va poder gaudir, perquè no va tenir una infantesa massa reeixida: temps de pobresa, de postguerra i de racionament.
La seva història es comença a configurar molt abans que l’Ana naixés; els seus avis materns, propietaris de moltes terres, volien que la seva filla, la mare de l’Ana, es casés amb un home que treballés la terra, però ella es va enamorar d’una persona amb altres interessos i, per aquest motiu i per estrany que sembli, la van fer fora de casa i la van desheretar. Tot i així els pares de l’Ana es van casar.
El pare, una persona emprenedora, va muntar una fàbrica de pells, que va funcionar força bé fins que un bombardeig la va destruir en plena guerra civil. Però com diuen que les desgràcies mai no venen soles, la seva família es va acabar d’arruïnar, com molta altra gent de l’època, quan la pesseta de Negrín, la “rubia”, moneda de la República, desapareix de circulació. L’Ana recorda que el seu pare en tenia molts, de “negrins”.
En conseqüència, la família arriba al final de la guerra sense diners i amb nou fills. L’Ana només tenia dos anys quan el seu pare va morir. Quan en va fer quatre, va començar a anar a escola i el primer dia, en tornar sola a casa, perquè ningú no l’havia anat a buscar, es va trobar la seva mare estesa a terra, plena de sang. Des d’aquell dia, l’Ana, la més petita de nou germans, ja no va fer altra cosa que tenir cura de la seva mare. Mai més no va tornar a l’escola. En una casa petita, de dues habitacions, sense aigua corrent, l’Anna anava cada dia a buscar aigua amb un càntir que en prou feina podia portar. Comencem a entendre el refrany de l’Ana, però la seva dissort no s’acaba aquí. Poc abans que la mare morís en un hospital, la família més propera decideix que l’Anna se’n vagi a viure amb una de les seves tietes a un poble de Santa Pola. Tenia sis anys. Ens imaginem que llavors sí que podia anar a escola i jugar amb les amigues. Però res de tot això va succeir. Els seus tiets la van obligar a treballar a l’hort i a tenir cura de les ovelles. Una infantesa que transcorre entre alfals, cebes, cols, patates, tomàquets, arbres fruiters, ovelles, gallines i conills, des de les 6h. del matí fins ben entrada la nit.
L’Anna recorda les moltes hores de treball, la manca d’estimació i alguns moments especialment dolorosos, com quan la castigaven sense sopar o li exigien portar les ovelles a pasturar a la nit.
Això si, s’ha de reconèixer que d’aquella època, si més no, a l’Ana li ha quedat un coneixement important dels productes de l’horta i de les plantes. L’altre dia, mentre passejàvem pel mercat de diumenge al parc de Torreblanca, ens va servir de guia per triar les millors magranes.
Som l’any 1951 i a l’Anna, amb tretze anys, li arriba el moment d’obrir una nova etapa, la d’agafar la maleta i el tren “Borreguero” per venir a Barcelona. El dia quinze d’agost, arriba a casa de la seva germana al barri del Poble Sec. Des del primer moment, ella té la sensació de ser una càrrega per a la seva germana i no para de treballar en una empresa o altra. La seva dita, Cuando no estoy presa me andan buscando, continua tenint sentit. Comença d’aprenenta a la indústria de mocadors Guasch als matins i, a les tardes, en una fàbrica de caramels. Però com l’Ana aprèn ràpid i és treballadora, aviat fa tasques d’oficial de segona. Treballa a galetes Fontaneda, a Guarro, a Avisor, a una fàbrica de cremalleres i a una altra de sabates, fins als 24 anys que es casa. Ella vol continuar treballant, però en aquella època la legislació laboral, Fuero del Trabajo, permet acomiadar les dones casades, és més, en el seu cas, ho recull el mateix contracte.
Poc desprès d’arribar a Barcelona, la família de la seva germana canvia de domicili; del Poble Sec, se’n van a l’Hospitalet. L’any 1954, l’Ana decideix venir a viure a Sant Just a casa d’una altra germana. Als 16 anys, ja la tenim vivint al nostre poble, al carrer Creu número 6, on un dia, jugant a firetes amb la seva neboda al replà de casa, els hi cau un platet pel forat de l’escala, que va a parar just al cap de qui seria el seu futur marit, en José Tomàs. Comença a entrar una mica de llum a la seva vida. Ella mateixa diu: “fins que no vaig trobar en José i els meus sogres, que em van acceptar com a una filla, no he trobat cariño”. És quan la dita que l’ha acompanyada sempre, es va esvaint.
La parella se’n va a viure a Cornellà, tenen la primera filla, la Cris, desprès es traslladen a Esplugues i, finalment, torna a Sant Just al carrer Bonavista 77, on ara hi ha el Banc de Sabadell. Som l’any 1973, l’Ana té 35 anys. Aquí tindrà dos fills més: en José Luis i la Montse. Dissortadament, un altre fill va morir a les 12 hores d’haver nascut. A Sant Just, l’Ana treballa fent feines a diferents cases i en algunes botigues del poble. Si aneu a comprar al Condis, del costat del Mercat, sapigueu que l’Ana hi va treballar. Pràcticament, a tots els llocs on ha fet feines, l’Ana ha deixat un bon record.
El marit de l’Ana mor als 59 anys. Treballava de representant d’objectes d’oficina. Entre els dos treien la família endavant, encara que no sempre arribaven a final de mes. L’Ana, alguns dies, treballa 12 hores fora de casa. No descansa fins que es jubila als 66 anys. És llavors quan es pot permetre algun viatge; al seu marit no li agradava viatjar, fins i tot, van renunciar a anar a Cuba, un regal de l’empresa d’en José Tomàs.
Ara, amb 83 anys, l’Ana viu al Mil·lenari de Sant Just, va ser una de les primeres persones que s’hi van instal·lar, d’això fa 17 anys. Gaudeix de tenir cinc nets, el més gran de 25 anys i el més petit de 9. S’emociona quan li diuen, “Iaia, te queremos mucho, no te puedes morir”. Una de les filles de l’Ana, amb qui també fem passejades, pateix una malaltia complexa. La Montse és tan lluitadora com ha estat la seva mare. L’Ana diu que l’ha ajudat el fet de ser una persona religiosa, que molts cops s’ha identificat amb Jesús i la creu, perquè també ella ha dut la seva pròpia creu. En to més distès l’anomena “el seu col·lega”. Quan era petita i va morir la seva mare, l’Ana pensava que es reuniria amb el seu pare i que tornarien tots dos per estar amb ella, que se’ls trobaria en girar una cantonada. Encara ho pensa ara.
Estem davant d’una història de superació, voluntat i lluita continua. L’Ana se sent orgullosa de qui és i de com ha enfrontat la vida, de “fer-me jo sola la persona que sóc”.
